COM SÓC?

Mi foto

Kiss slowly, laugh insanely, love truly and forgive quickly...!!! :)

martes, 4 de noviembre de 2008

LA FAMILIA AMBRÒS-ROIG S'HA FET GRAN



Finalment,.... I després d'un temps curt però alhora llarg, els nostres amics Josep i Judit han tingut les seves nenes bessones. Es difícil d'explicar aquest tipus de sentiment quan és d'algú que no et toca de família, però que te'ls fas teus com si fos una peça més del trencaclosques que forma la nostra vida.
Sóc del parè que hi ha d'haver amics per a tothom, i amics que siguin per tots els moments. A vegades, però, no t'adones de qui tens al costat fins que realment hi ha algun fet que despunta més que els altres i en aquell moment saps que sempre més formarà part de tu. En Josep i la Judit són, juntament amb l'Alba, un d'aquells paquets que van acompanyant-te al llarg de la vida, i que necessites saber de tant en tant que segueixen estant al teu costat.
Per circumstàncies diferents, ens hem anat trobant en varis ambients amb ells, però mai fins ara havia sigut d'aquests moments que dius "ei, sóc aquí, i vull ser-hi pel que faci falta".
Em sap greu haver-me perdut la història de l'Alba quan va néixer, però l'he conegut de "gran". Em sorprèn gratament conèixer una personeta tan sensible i alhora amb tanta força com és ella. Per la seva edat, considero que és una nena gran, per ser germana gran, penso que és petita. Em sap greu que pateixi, però amb el temps s'adonarà que on n'hi caben 3.... N'hi caben 5, també!
Em sento feliç d'haver compartit moltes històries de l'embaraç dels Ambròs-Roig, i m'agradaria poder ser partícep de la seva evolució. Això el temps ja ho dirà, ara de moment, només em resta felicitar la família per deixar-nos estar al seu costat en un moment tan i tan important de la seva vida.
Des d'aquí, el meu petit racó personal, voldria enviar-vos tota la meva força i alegria, i evidentment dir-vos que... "ei, sóc aquí, i vull ser-hi pel que faci falta"!.

martes, 28 de octubre de 2008

CURSA DE LES DONES - CONTRA EL CÀNCER DE MAMA


Ahir una amiga que va participar en la "Cursa de les dones contra el càncer de mama" em va enviar aquest correu, i després de confirmar-me que podia fer-lo públic, tinc ganes de compartir la sensació que em va transmetre d'energia contra una enfermetat que per desgràcia és el pa de cada dia per a moltes de nosaltres. Qui no coneix algú que n'hagi tingut un? La meva sogra, sense anar més lluny, l'any passat en va patir un, i estic convençuda que quan llegeixi això, veurà que hi ha hagut dones que hi han afegit el seu gra de sorra per una causa que per ella avui encara és una lluita si més no psicològica.
Espero i desitjo que us agradi, a mi em va emocionar.
Hola nena,
Ai, encara em dura l'emoció..... va ser tan xulo, tan!! Es que a mig camí em vaig emocionar i tot, 6.500 dones corrent per una causa. 6.500 dones que igual moltes de les que corrien havien tingut un cancer de pit (com una de les nostres, la cunyada del Jordi del profe) o se'ls havia mort algú de cancer de pit i moltes que no sabem què ens pot passar... i totes allà corrent per Barcelona, totes tan iguals per ser dones i dur la mateixa samarreta però a la vegada cada una tan única , cada una amb la seva història, però totes 6.500 allà. Grupets de iaies ben maquilladetes amb els seus texans i bambes apunt per caminar els 5 kms, les més professionals ensenyants uns abdominals que feien morir d'enveja, mares amb cotxet, senyores ja grandetes que corrien més que jo, altres que van començar a tope i aviat les vaig avançar, una de les nostres que al km 3 es va cascar el genoll, una altra de les nostres que quan va arribar a la meta hi havia el seu marit i fills allà que l'esperaven per sorpresa i no podia parar de plorar de contenta (per cert del grup va arribar la primera, 27 minuts), ai no se, de veritat... i taaaaantes d'altres que com jo no cridavem l'atenció per cap motiu especial però que erem allà fent el que podiem i disfrutant a tope de l'estona. No s'em va fer gens llarg, no m'hauria calgut la música, córrer per la Plaça Catalunya i les Rambles em va encantar, la gent que era per allà ens animava i sentia ben bé que m'animàven a mi concretament, saps?? em vaig sentir tan fantàstica, solidària, única, esportista, valenta, forta, magnífica.... que havia d'acabar per collons, no?? Ademés pensava en vosaltres, que m'havieu animat tant els dies abans... encantada de la vida..... Quina cosa més rara, amb la de vegades que corro per allà als horts i com s'em fa de llarg el camí i ahir que s'em fes tan amè.... els últims 500 metres s'em van fer una mica llargs perquè diuen que vam fer 5,5 kms i aquests 500 metres ja sobraven però no se si va ser per això o perquè ja veia la meta i apretava més però no acabava d'arribar mai. Tothom deia que feia tanta calor, però jo que corro sempre a les 2 del migdia, no ho vaig trobar tan terrible, una ventatja o altra ha de tindre córrer al migdia, oi?? Vaig patir una mica a la sortida, estava tan nerviosa, que tenia la boca seca, la musculatura tensa, el cor a mil..... vaig pensar, ai ai ai que no duraras ni 5 minuts, però no, em vaig anar relaxant, anava al meu ritme, mirant cares d'homes a la vorera amb les càmeres apunt, que buscaven les seves dones, els estrangers feien unes cares d'al.lucintats, altres que havien de travessar els carrers i no podien, no sabien com fer-ho amb aquella riuada de dones, tots animant i aplaudint, em vaig anar situant i vaig disfrutar molt.
Ens van donar un xip per posar-nos als cordons de les bambes i amb això controlen els temps de cada una, ho vaig trobar tan modern i tan, no se, tan ben organitzat... ai mira, que em va agradar molt, que l'any que ve hi torno segur i espero que cada anys siguin menys les dones que morin per aquesta raó i més dones que hi participin. Només cal una condició: ser dona i tú per exemple la tens jejeje. Tens un any per preparar-te mentalment, perquè físicament si vols la pots fer caminant. He mirat la classificació i he quedat la 2.761. Mira, la volia fer tota corrent i vaig trigar una mica 44:30 minuts, però la vaig fer. Estic contentíssima!!

Llui

miércoles, 24 de septiembre de 2008

LES MUNTANYES RUSSES

Les Muntanyes Russes


Hi havia una vegada una nena que es deia Sílvia, i li agradava molt fer excursions a les Muntanyes Russes. Hi anava molt sovint, doncs vivia al Barri La Farinera i quedava molt a prop de les muntanyes. Moltes vegades agafava la bicicleta, una bossa carregada a l'esquena i li deia a la seva mare que passaria el dia fora amb els amics que vivien al barri. Fins i tot no calia dir ni a on s'anava, doncs era el destí preferit de molts d'aquests nens. A l'arribar a l'esplanda, la bicicleta no donava temps a frenar-se que la Sílvia ja saltava d'ella i s'endinsava bosc endins per jugar als tobogans d'aquelles muntanyes. Hi havia dies que caçava animalets, caragols, insectes varis, i els guardava en un pot que duia a la motxilla i els enterrava... Tenia un racó on hi guardava els seus tresors, i mai ningú sabia on era exactement.

Però el temps va anar passant, i la Sílvia i els seus amics es van fer més grans i van deixar d'anar a les Muntanyes Russes per dedicar-se més als estudis, i a d'altres activitats que en aquell moment eren molt més interessants per a ells. Fins que va arribar un dia que les Muntanyes Russes van quedar soles. Sense cap visita,...

Sabeu què va passar? Que en lloc de que moríssin, hi van començar a créixer plantes, i arbustos, i esberzers,... I es va fer tan gran que l'esplanada on tothom hi aparcava i hi feia el dijous llarder i les acampades... Va tapar-se i quasi van fer desaparèixer les muntanyes de la visió...

Va arribar un dia, però, que un noi anomenat David va anar amb la seva família a fer unes fotos del què ell recordava havien sigut les Muntanyes Russes i va quedar esfereït de comprovar que si bé restava tota la muntanya pràcticament igual, no hi havia manera d'endinsar-se pràcticament a dins els tobogans... I ho va comentar als seus amics. La Sílvia, aquella nena que tantes vegades havia gaudit amb els seus amics de les muntanyes, es va entristir profundament i va emocionar-se al veure les fotos que li havia passat el seu amic David. Per sort no va ser l'única que va quedar sensibilitzada i que va reviure els moments d'aleshores, i finalment entre tots van començar a fer créixer la il.lusió per tornar a posar al lloc que Les Muntanyes Russes li pertoca, és a dir,... un lloc de destí per anar a gaudir del seu marc incomparable.

Entre tots els coneguts que estaven interessats en reviure i netejar les muntanyes,van buscar un dia per trobar-se i no només netejar, sinó transmetre als fills i nens tota aquella màgia que només la Sílvia i els seus amics sabien que les muntanyes podien embargar.

Va ser un dia genial, ple d'emocions, de treball, d'alegria, de somriure de mil i un records.... No va fer falta recórrer a cap joc, doncs els nens van ocupar visualment el mateix lloc que anys enrera els seus pares. La Sílvia per fi va adonar-se que si bé havia perdut un espai de retrobament d'amics durant un temps llarg, ara gràcies als seus nous amics podia explicar i ensenyar als seus fills tota l'emoció que comporten LES MUNTANYES RUSSES.

Tan de bo aquest sigui un d'aquells llegats que no es deixin mai de transmetre als nostres fills.

jueves, 18 de septiembre de 2008

DE NOU... L'ESCOLA!





La nit de diumenge a dilluns, va ser especialment "moguda" a casa. L'endemà es començava l'escola de nou, i bé que semblava veure als nanos prou contents de tornar a agafar el ritme "biològic", diria jo, es respirava un ambient nerviós a casa.

Vam arribar diumenge després de passar un cap de setmana de relax a Andorra. El Xavi repassava el material escolar per al Biel, i jo cosia botons a les bates dels anys anteriors... Rentadores, preparar el menjar de la setmana,... Cada moment se'ns feia més pesat i els nens van endreçar la sala de les joguines perquè era com posar fi a una era de vacances i començar de nou l'any escolar. Quan vam tenir-ho tot a punt, només ens restava sopar i preparar la roba per l'endemà. La vam escollir com si fos un dia molt especial i els nens van poder triar el què es posarien.

Durant el sopar el Biel no va parar d'explicar-li a la Jana lo feliç i com li agradaria a la Jana fer P-5, però ell no estava convençut del què es podria trobar. Se sentia emocionat de poder explicar a la Jana el que ell ja havia passat, però ningú podiem dir-li com seria el seu curs.... Fins que va arribar l'hora d'anar a dormir.... O de passar la nit en blanca... Després d'explicar-li els motius del seu estat, el Biel va admetre que estava nerviós i que la bola que tenia a la boca de l'estómac era degut a que no sabia si seria "feliç" fent 2n. Vam escoltar-lo, vam parlar-li, vam intentar fer l'impossible perquè es relaxés, i finalment, després de molta lluita i serenor, a 2/4 de 6 del matí va sortir de l'habitació demanant si ja era de dia per anar a l'escola... Encara no havia dormit ni un sol minut!
Veure'l tornar de l'escola el primer dia i abraçar-te tot dient: "mama, sóc tan feliç de fer segon"... Crec que és un moment especial, d'aquells que voldries fotografiar el sentiment perquè quan fos gran recordés aquella sensació tan bonica que li corria per dins.
Portem 3 dies i els 2 són "feliços" de començar una etapa nova que els durà, com no, al seu futur particular.

Tan de bo no oblidin aquests moments, i els recordin justament quan el seu camí es trobi en les dificultats que encara han de viure i que els farà més forts.

viernes, 5 de septiembre de 2008

ESTIU 2008




Sempre hi ha 1000 aventures d'estiu, i sempre creiem que no en tindrem de tan bones o especials com les d'aquest any. Però arriba el següent i t'adones que és semblant, però alhora molt diferent,... Pots seguir anant als mateixos llocs, amb les mateixes persones, fins i tot la mateixa casa... Però sempre, sempre és diferent.

Aquest any el Biel es va trencar el tormell just 24 hores abans de marxar a Calella de Palafrugell. El món ens va caure a sobre, pensàvem que no podríem fer res, i a l'acabar l'estiu t'adones que senzillament es va girar una mica el que tenies planejat, però possiblement es van fer més coses diferents a les que hauríem decidit un altre any.

Les aventures han estat infinites, des de que el Biel ha fet cabrioles per aprendre a anar en crosses, fins que la Jana ha descobert que menjar és una cosa que li agrada, excursions, visites d'amics i familiars estimats,... Han sigut unes vacances intenses però alhora relaxants... Molta lectura, poc dormir (personalment, però això és un "tema" meu), sobressalts rescatant un avi i un nen del mar...

Aquest estiu ha sigut molt i molt millor que l'anterior. Els pensaments hi eren, però la negror de l'estómac s'ha començat a convertir en un altre color més viu.



martes, 3 de junio de 2008

FACEBOOK EN CATALÀ!!!!



Ieeeep!!!!

Que ja tenim el Facebook en català! Semblava mentida, però tot i el petit granet de sorra que hi he aportat, em fa il.lusió com si fos una mica meu, també!

A la dreta del meu blog trobareu alguns enllaços sobre la notícia.


Salut i Visca la Terra!!!

BON JOVI


Eeeeei..!!!

El que vam arribar a gaudir el passat diumenge, 01/01/06 a l'Estadi Olímpic Lluís Companys... Això només ho pot entendre qui hi va ser i punt.
Al marxar plovia i no acabàvem d'arrencar amb la il.lusió que es mereix un concert d'aquestes característiques... Sort que vam arribar a dins el recinte i la música de fons, l'ambient de la gent, la cervesa... Tot va començar a agafar el to d'un concert de rock. Quan vam veure que estaven a punt de començar, ens vam endinsar i escolar per dins la gent fins arribar a la meitat. Allà ens vam fer el nostre món i tots 15 vam començar a saltar. Les primeres notes de "Lost Highway" començaven a fer moure un cos un xic aturat al principi per la por a la pluja... Però aquesta banda de rock va poder amb nosaltres... Cançó rera cançó feia que el nostre ritme de ball, cant i alegria anés en augment a l'igual que ho feia l'altra gent.
El repertori escollit: el millor! Cançons dels darrers 25 anys per a tots els fans del grup, posant-hi un èmfasi especial al treball "Slippery when wet".
2 hores i mitja de concert sense parar, pujant a braços, agafant-nos en rotllana, saltant, ballant, cridant, plorant.... Impossible d'oblidar. Un concert fet a mida pels que hi vam anar.

Gràcies BON JOVI!

Aquí un breu resum...

lunes, 28 de abril de 2008

26 D'ABRIL

El mes d'abril està ple d'aniversaris i sants de persones que coneixo... El 7, el 13, el 17, el 18, el 23-24-25... i el 26.... el 27 i el 30.

El dissabte vam anar a la plaça Sant Domènec, ja que l'Escola de dansa de l'Esbart participava en les actuacions del Dia Internacional de la Dansa. Hi havia moltíssima gent, i a més a més feia un sol amb temperatura perfecte per estar-se prenent el granisat de rigor de la Xixonenca... Entre ball i ball, els nens s'anaven posant més nerivosos, ballaven dalt d'un escenari! i això volia dir que no es podien equivocar... Vam riure entre faixes pel terra, nenes despistades, monyos caiguts... Però va ser un dia bonic rematat amb un sopar a Can Farreroles...

Era Sant Marcel.lí, i vaig recordar, més d'una vegada al dia, una annècdota que ens va passar fa uns anys.... El 24 és l'aniversari del Lluís, i sempre corríem a veure qui el felicitava primer... El meu pare tenia el defecte o virtut de ser el primer en fer-ho (a vegades encara dormíem després d'un dia d'anar a dormir tard...) El 26 era el sant del meu pare i.... aquell dia, incomprensiblement, no hi vam pensar ningú de la família!!! Estavem dinant tots junts, d'això parlo de fa uns 6 anys més o menys i... de cop, el meu pare s'aixeca a buscar una ampolla de cava i diu: "Què us sembla si avui fem un brindis per mi?? Ja sé que ningú hi pensa, però és el meu sant!!!" Glups!!! Ningú vam saber què dir,... No podia ser que precisament a ell li passés això, ningú l'havíem felicitat!!! El vam abraçar tots alhora, li vam demanar perdó però... sé que li va doldre... Ell, que sempre pensava en l'aniversari de tothom... Precisament ens haviem despitat pel seu sant... Ara, per molt que ho vulgués intentar, mai m'oblidaria del seu sant. Són records gravats i que no voldria pas oblidar...

Finalment va ser Santa Montserrat... Encara no m'acostumo a passar dates memorables del meu pare, i vull que passin ràpid i ser sempre l'endemà d'aquell dia.

miércoles, 23 de abril de 2008

SANT JORDI





Sant Jordi és per molts un dels dies més bonics de l'any... Ens trobem en un dia carregat de màgia, perquè no només s'escull com la data senyalada per felicitar-nos entre els enamorats, sinó també per l'amistat. Es respira un ambient amb afany de felicitar-nos, trobar-nos, fer-nos petons, i entre el llibre, la rosa, els amics que es diuen Jordi... Creem un espai on ens hi sentim bé, i desitgem transmetre-ho als que tenim al costat.


El Xavi m'ha regalat 2 roses, una prové d'ell i l'altre del meu pare. S'ha convertit en el missatger de l'amor que teníem l'un per l'altre. Amor de pare i filla que ni una mort pot arribar a destruir. Ets present cada dia, però especialment en una data tan senyalada com avui i que feies que desitgéssim no s'acabés mai. Gràcies pel què em vas ensenyar. Gràcies, Xavi, per fer-me tan feliç ni que em costi ser-ho.


Feliç diada, feliç dia dels enamorats, feliç dia d'estimació envers les persones del nostre entorn.

martes, 15 de abril de 2008

12-13 D'ABRIL

L'estrés del cap de setmana ha tornat a sí només llevar-nos el dissabte.. Actuació a la residència d'avis pels més petits de l'esbart, dinar a corre-cuita, natació i assaig infantil de les gitanes... Tot i així encara ens va donar temps de descansar i veure el hoquei de Sant Vicenç que va ser molt i molt emocionant! A la nit vam fer una festa sorpresa a l'Agnès i es va trobar que els seus 40 anys no només no serien íntims, sinó que disfressa rera disfressa va esdevenir un dels millors sopars que he pogut gaudir darrerament. El riure, els acudits, les cançons... Va ser genial!
L'endemà vam tornar a anar a Sitges, doncs era l'aniversari de l'Anna i s'havia de celebrar "a lo grande". Va tornar a ser un dia rodó, i sense voler ser repetitiva... Sitges tornava a ser aquell poble que té un encant especial durant la primavera...
Al vespre, assegut i rebentats de tot el dia, i després d'una bona dutxa, ens vam trobar revivint el Mil.lenari de Castellet... Allò sí que va ser un espectacle... Veure a més de 300 persones dalt l'escenari, emocionats i fent emocionar al present... Irrepetible, per això va ser tan bo!.
No podia parar de plorar, vaig reviure tants i tants moments.... Impossible d'expressar el què vaig sentir aleshores i tanmateix, impossible lo de diumenge...

lunes, 7 de abril de 2008

SITGES A L'ABRIL




I és que és diferent... Sitges agrada, sempre, sigui el mes que sigui, però... l'Abril és un mes on la calor encara no fa mal, i el sol és del tot agradable.

Passejant en bicicleta, dinant súper bé, remullant-se a l'aigua i prenent el sol... Uaaau!!! Quin dia més genial!!! El parc va acabar de fer-nos sentir com si les vacances ja fossin aquí.

Ahir va ser un dia bonic, amb els amics, amb el sol, i amb l'aigua.

viernes, 4 de abril de 2008

STROMBERS

Avui anem a veure els Strombers!!! Finalment hem trobat un dia, i més encara, toquen al Sielu!! Tinc moltes ganes de ballar i passar-m'ho bé, avui ha fet sol i tinc molta energia positiva.
Demà ens espera un dissabte mogut, amb moltes activitats per als nens, però amb ganes que aprenguin de tota la cultura que els hi podem brindar, perquè això és una inversió de cara al llegat que els hi deixerem en un futur.

Bon cap de setmana

jueves, 3 de abril de 2008


PERATALLADA


La vida ens fot batzegades, i aquest va ser el nostre primer estiu sense l'avi... Hi havia calma, però un buit inmens...


Els nens van poder adonar-se de la persona que va ser al comprovar que aquest any no seria amb nosaltres.
Avui és el meu primer dia... Tinc ganes d'explicar el què m'envolta i de poder compartir-ho amb la meva gent...